Per l’increment de les pensions i l’avançament en l’edat de jubilació

El govern corrupte del PP, amb majoria absoluta d’escons però no de vots, es disposa a atacar novament els drets fonamentals de les persones, en aquest cas mitjançant la retallada present i futura de les pensions. El PP pretén basar-se en un informe de suposats experts, onze homes i una dona, que en realitat són, en la seva majoria, vassalls a sou de bancs i companyies d’assegurances. Al seu document, venen com a veritats absolutes hipòtesis de partida que només són judicis de valor, i manipulen les dades en funció dels interessos dels seus amos, en un exercici de manca d’ètica i de rigor impropi del que haurien de ser uns científics socials mínimament honestos.

El discurs del poder econòmic afirma més o menys que tenim i tindrem un greu problema a l’hora de pagar les pensions, perquè cada vegada hi ha menys gent treballant en relació a les persones grans dependents. I això s’agreujarà en el futur perquè la població està envellint. Per tant, s’han de retallar les pensions i s’ha de retardar l’edat de jubilació, ja que en cas contrari la societat no tindrà recursos per a mantenir a tothom.

Tot aquest plantejament està ple de fal·làcies, d’oblits interessats i d’afirmacions políticament esbiaixades, com intentaré demostrar en aquest article. En primer lloc, cal criticar l’enfoc totalment economicista i immoral de la qüestió i les bases que el sustenten. Al món capitalista, la gent gran és presentada com una càrrega que gasta recursos econòmics, quan en realitat estem parlant de persones que aporten al conjunt de la societat una experiència i un conjunt d’activitats que, tot i no ser valorades en diners, tenen una importància cabdal. Però per a l’establisment actual tot aquell que no treballa dins l’esfera de producció capitalista simplement és una rèmora.

En segon lloc, la despesa actual en pensions d’Espanya és d’un 10% del PIB, davant l’11,3% de la mitjana de la UE. Per tant, si volem caminar en la senda dels països que ens envolten, el que hauríem de fer és incrementar aquesta inversió, no reduir-la. A més, és fals que les pensions s’hagin de pagar obligatòriament amb les aportacions a la Seguretat Social, ja que al cap i a la fi és el conjunt de l’Estat el que manega tot el pressupost. I aquí hem de parlar necessàriament dels ingressos, que a Espanya estan molt per sota de la mitjana comunitària degut a la regressivitat del nostre sistema fiscal i a l’ingent frau que hem de patir per part sobretot de les grans fortunes.

En tercer lloc, la taxa d’ocupació d’un país es por incrementar de maneres molt diferents. La més senzilla, directa i evident és la d’acabar amb l’atur, fet que suposaria la incorporació de més de sis milions de persones a la població ocupada. És surrealista que en el context actual es pugui parlar de manera tan alegre del famós factor de sostenibilitat, mentre el capitalisme expulsa a més del 25% de la ciutadania de l’anomenat mercat de treball.

En quart lloc, l’increment en l’esperança de vida no és igualitari entre totes les capes socials, i fins i tot en el moment de crisi actual s’està reduint entre les persones més desafavorides. A més, no totes les ocupacions porten associada la mateixa esperança de vida, mentre que l’aplicació de les mesures neoliberals pretén ser lineal per a tothom. Qualsevol consideració de classe queda fora de l’anàlisi oficial.

Podem continuar enumerant el conjunt de falsedats que es desprenen del discurs del govern, però crec que és millor i més útil centrar-nos en enfocar de manera totalment diferent el tema de les pensions. D’aquesta manera, podrem veure que no només existeix cap problema futur en el seu pagament, sinó que es poden plantejar mesures radicalment antagòniques a les que se’ns ofereixen des del grup de pretesos experts en la matèria.

Entre els anys 1970 i 1997, el PIB espanyol (a preus constants, és a dir, descomptant la inflació), es va multiplicar per 2,06. La població ocupada, en canvi, només es va incrementar en un 8%. Per tant, la productivitat per treballador va augmentar un 91% en només 27 anys. Això significa, arrodonint xifres, que el que produïacada treballador espanyol el 1970 es va doblar en tres dècades. Amb aquestes dades, resulta un oblit imperdonable que l’informe dels ‘experts’ no realitzi cap projecció futura de l’increment de la productivitat fins al 2050. No fer-ho implica mantenir constant una variable que va evolucionant en base al progrés tècnic, i que permet que el pastís de renda a repartir s’incrementi de manera molt significativa. En realitat, obviar aquest fet implica suposar que tot aquest increment de la productivitat és apropiat pel capital, hipòtesi que mai no s’explicita.

Per tant, si d’aquí al 2050 dupliquem una altra vegada la productivitat, i a més incorporem a la població ocupada els sis milions d’aturats que tenim a l’actualitat, resulta que no només no existeix cap problema a l’hora de mantenir les pensions futures, sinó que es poden incrementar de manera substancial. També es pot reduir la jornada de treball i avançar l’edat de jubilació. Tot és una qüestió de repartiment, de fet la variable econòmica clau en tot el procés és la distribució de la riquesa, que el govern del PP prefereix obviar de manera vergonyant.

Conforme es van introduir els avenços tècnics al llarg de la història econòmica, bona part de la classe treballadora va expressar el temor de que aquest fet pogués provocar una substitució de persones per màquines i un increment de l’atur. La resposta per part dels científics honrats sempre ha estat molt clara: el progrés tècnic ha d’utilitzar-se per tal de permetre que la gent treballi menys hores i alliberi temps per a l’oci i altres activitats fora de l’esfera productiva del capitalisme.

Podem explicar-ho de manera molt senzilla i amb tot el sentit comú del món. El mateix progrés científic que ens permet viure més anys ens facilita alhora que puguem treballar menys hores, acabar amb l’atur mitjançant el repartiment de la feina i jubilar-nos uns quants anys abans. Sempre i quan, és clar, els fruits derivats de l’avenç tècnic es distribueixin de manera justa entre la població, fet totalment contrari als interessos partidistes dels sicaris al servei de la patronal.

Els economistes neoliberals ens presenten tot un reguitzell de fórmules i gràfics, de vegades inintel·ligibles, que no fan sinó amagar les variables clau en el debat sobre la qüestió. Envoltats de tota una parafernàlia de vegades mística, el govern pontifica després de reduir la realitat a un discurs manipulat amb un doble objectiu: retallar drets de les persones i privatitzar les pensions, amb els beneficis multimilionaris que això pot comportar al capitalisme financer.

L’alternativa és fàcil i l’hem d’explicar amb tota la pedagogia del món. L’increment de l’esperança de vida no és un problema, sinó un benefici que genera moltes oportunitats si s’estén de manera raonable i justa al conjunt de la població. El debat és evidentment de caire ideològic i, com sol ser habitual, es por reduir a un fet que sempre està i estarà present al món actual: la lluita de classes.