MARXISME I NACIONALISME
«Nosaltres només volem el bé del poble. El poble és sobirà, amo del seu destí, però perquè aquest destí es compleixi el poble ha de trencar les cadenes i lluitar per la seva llibertat. Només així podrà per fi eradicar tots els mals que li afligeixen »
Fragment d'un discurs polític
Qui ha escrit aquest text? Quin tipus d'ideologia recolza aquestes paraules? Per estrany que sembli resultat pot ser subscrit per un líder marxista o per un líder nacionalista. Tant el marxisme com el nacionalisme desitgen el bé del poble, consideren al poble sobirà i animen a la lluita per la llibertat. L'objectiu final d'aquesta lluita és eradicar els mals del poble. I, no obstant això, nacionalisme i marxisme són ideologies antagòniques que neixen al segle XIX, com a conseqüència dels canvis socials, polítics i econòmics que origina la Revolució francesa. És a dir, són enemigues naturals. I, per tant, essencialment diferents. Llavors, on és la trampa? Borges té un magnífic conte titulat Pierre Menard, autor del Quixot on ens presenta un escriptor que pretén elaborar una novel · la original i única. No obstant això, el llibre de Pierre Menard es titula igual que el llibre de Cervantes, té els seus mateixos capítols, els mateixos punts i comes, les mateixes frases i paraules. Malgrat tot, Pierre Menard insisteix que és un altre llibre. L'aparent paradoxa és perquè les frases i les paraules tenen significats diferents. La història que narra Pierre Mennad, després de la pertinent aclariment sobre el que va voler dir amb aquesta o aquella expressió, és una altra molt diferent a la de Cervantes.
Nacionalistes i marxistes es proclamen emancipadors del poble, i igualment consideren que el poble és l'únic sobirà legítim de la terra on habita. Tots dos volen el bé del poble i rebutgen els mals presents. Però la qüestió és que el que cadascuna de les ideologies entén per poble, sobirania popular, emancipació, bé o malament del poble és totalment diferent. Així doncs, dient idèntiques paraules, uns i altres es refereixen a coses radicalment diferents, oposades i excloents. I amb els mateixos vocables escriuen diferents quixots.
Per als nacionalistes el poble és la nació. El terme nació ve del verb llatí nascor, que indica naixement, en el sentit de brot o generació. De manera que el conjunt de persones que constitueixen una nació és viscut pels nacionalistes com una realitat que brolla o es genera, dotada de naturalesa. És a dir, dotat d'una manera de ser inamovible que la defineix, la identificació i la diferència d'altres nacions. Els trets comuns que aporten aquesta identitat no són accidentals. Són essencials. És a dir, la llengua, la raça o la religió, o les tres alhora, hàbilment amanides pels costums, les tradicions, l'herència d'un arcà passat o una fosca i fantàstica mitologia. Com que hi ha nacions diferents, i aquestes diferències no són accidentals, hi ha diferències essencials entre les persones d'una nació i les d'una altra. No obstant això, els marxistes interpreten el terme poble més aviat com a població d'un territori, i més precisament com la massa obrera, el proletariat, la població que constitueix majoria i està explotada per una classe minoritària. Per als marxistes les diferències entre individus són sempre accidentals. No hi ha poble
essencialment diferents a altres. Doncs si s'admeten aquesta diferència essencial haurien admetre que cada poble podria arribar a normes i lleis peculiars que reflectissin, al seu torn, una idea de justícia totalment oposada. El concepte d'essència va ser durament criticat per Marx, no ja en relació amb l'essència de les nacions sinó amb l'essència del gènere humà. Una de les crítiques a Feuerbach se centra en aquest concepte. Ni tan sols hi ha essència genèrica de l'humà, l'únic propi de l'home és la seva capacitat transformadora de la naturalesa per satisfer les seves necessitats. És a dir, l'essència de l'home és funcional, no estructural. Això constitueix la seva ser econòmic i material, i aquesta manera de ser té la seva pròpia lògica de desenvolupament en la història (materialisme històric) que afecta, ineludiblement, a tots els homes. Ara bé, si no hi ha essència de l'humà, com podria haver-dels pobles?
De manera que quan es parla d'alliberar al poble el nacionalista es refereix a desvincular de la nació opressora que suposadament reprimeix la seva identitat, sense atendre especialment a la justícia social que s'ha d'establir entre els membres de la mateixa nació, ja que no hi ha classes , només nacions. No obstant això, per al marxista la llibertat del poble suposa trencar la dependència amb la classe opressora que fomenta la injustícia social sense distingir si aquesta classe opressora és d'una o altra nació. Doncs no hi ha nacions, només classes.
Quan ambdues ideologies proclamen que la sobirania resideix en el poble segueixen dient coses diferents. Els nacionalistes volen dir que resideix al seu poble, és a dir, en la seva nació, i no en altres nacions competidores i repressores de la identitat col · lectiva. De manera que des del nacionalisme tota proclama sobiranista és sempre una declaració de guerra a la nació invasora o la nació amenaçant, i un intent de secessió o d'invasió, segons el cas. Quan el marxista proclama que la sobirania resideix en el poble vol dir que és el poble, la majoria dels habitants d'un territori, generalment explotats i oprimits, els que té el dret de substituir en el poder a la minoria opressora, és a dir, aristòcrates o burgesos.
Per al nacionalista el món està constituït per diferents nacions amb similars afanys d'hegemonia. El mal suprem és la pèrdua d'identitat, i l'únic que pot fer és una altra nació més poderosa. Per tant, l'enemic natural d'una nació és una altra nació, i la història és la guerra entre nacions. Per al marxista el suprem mal és la injustícia social. I la minoria opressora, propietària dels mitjans de producció, el principal enemic. En conseqüència, l'única lluita que cal concebre és la de classes. El marxisme és internacionalista.
La nació, en tant que és una realitat natural que neix, passa com amb un organisme viu. Però aquesta idea està en competició amb l'ideal igualitari dels marxistes. Considerar la nació com un organisme és acceptar, implícitament almenys, que poden existir diferents classes o estrats en el seu si, amb diferents missions per realitzar, anàlogament al que passa en un cos on el cap, la mà o el ronyó, encara que persegueixen la mateixa finalitat, fan coses diferents. Per descomptat, aquesta idea no és incompatible amb la divisió de la societat en treballadors i burgesos. I està a anys llum d'una visió igualitària, no ja de la Humanitat o de la societat, sinó fins i tot entre els individus de la mateixa nació.
Jesús Palomar Profesor de Filosofía
.jpg)
.jpg)
