L’acord CiU-ERC: anàlisi d’una autèntica disbauxa

L’acord CiU-ERC: anàlisi d’una autèntica disbauxa

La Secretaria d'Acció Política i Economia del PSUC viu analitza, en aquest document, l'acord de legislatura al que han arribat CiU i ERC. Mostra com, malgrat la falta de legitimitat democràtica per sumar menys de la meitat dels vots, els dos partits estableixen un acord cap a la transició nacional, centrat en el tema nacional com a cortina de fum per a amagar els problemes socials de Catalunya.

Llegiu-lo íntegrement a continuació.

David Rodríguez, Secretari d'Acció Política i Economia del PSUC viu,
Dijous 20 de desembre de 2012

Consideració prèvia

CiU i ERC sumen el 44.36% dels vots, i amb un sistema electoral proporcional haurien de tenir 65 escons. No tenen majoria absoluta de vots, i per tant el seu acord no respecta el principi democràtic ‘una persona, un vot’.

Títol

El seu títol és completament esbiaixat: “acord cap a la transició nacional”. CiU i ERC no tenen legitimitat democràtic per a establir un objectiu d’aquest abast, i menys encara per posar-lo per davant de tots els altres temes que preocupen a la ciutadania. L’acord està centrat en el tema nacional com a cortina de fum per a amagar els problemes socials de Catalunya. 

Preàmbul

El preàmbul és un autèntic disbarat. Tota la culpa de la crisi és d’Espanya. Sosté la “impossibilitat de disposar de les eines” o de “marge d’actuació del tot insuficient”. I proposa la independència com a única recepta per a superar la situació:

“Un nou Estat d’Europa per superar la situació actual d’asfíxia econòmica, social i cultural que patim com a país, i que es proposa fer viable l’estat del benestar, garantir la prosperitat econòmica, social i cultural dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya”.

Catalunya no mereix una anàlisi tan poc rigorosa de la realitat. Les causes del nostre dèficit social són múltiples, i reduir-les a una és propi d’un simplisme que no resisteix a un mínim criteri científic. El dèficit fiscal és un fet, però no poden oblidar-se tot un seguit de factors que expliquen la dificultat per a obtenir ingressos, com a mínim dos més:

- Els ingressos públics de la Generalitat representen el 32% del PIB, davant del 44% de la UE-15. Aquest diferencial representa 25.000 milions d’euros.
- El frau fiscal a Catalunya ascendeix a un mínim de 16.000 milions.

El catecisme neoliberal de CiU mai no col·locarà l’èmfasi en aquests dos elements, però la renúncia per part d’ERC a aquests esments la situa completament al marge de qualsevol posició d’esquerres,

Annex 1. Procés de convocatòria de la consulta sobre el futur polític de Catalunya

Aquest és el punt de l’acord que centra més l’atenció mediàtica. CiU i ERC acaparen el dret a decidir sense tenir en compte a la resta de forces polítiques i ho redueixen a la voluntat de dos partits que no arriben al 50% dels vots.

Segons aquests dos partits:

“Els intents d’encaix de Catalunya amb l’Estat espanyol i les seves reiterades respostes  negatives són, avui, una via sense recorregut”

I per això cal fer aquesta consulta:

“Per aquests motius, CiU i ERC expressen el compromís que el poble català es pugui pronunciar, mitjançant una consulta, sobre la possibilitat que Catalunya pugui esdevenir un Estat en el marc europeu”.

Però com el dret a decidir ha de ser reconegut per Espanya, s’afirma el següent:

“Obrir un procés de negociació i diàleg amb l’Estat espanyol per a l’exercici del dret de decidir que inclogui l’opció de convocar un referèndum”

En resum, s’afirma que el diàleg amb Espanya no té recorregut, es planteja una consulta sobre la independència i a continuació es reconeix que cal negociar amb l’Estat l’exercici del dret a decidir. Una contradicció flagrant. 

A més, és inacceptable reduir el dret a decidir a només dues opcions: independència o mantenir l’estatus quo. Aquest reduccionisme deixa fora alternatives com el federalisme, i per tant exclou a bona part de la població. El dret a decidir no és entre dues alternatives, sinó entre més. Per tant, al·legant el dret a l’autodeterminació, CiU i ERC acaben plantejant una proposta que exclou d’aquest dret a bona part de la població de Catalunya.

Annex 2. Prioritats del govern per a la transició nacional

Una vegada més, el títol de l’annex supedita totes les propostes a la transició nacional de Catalunya cap a la independència. CiU i ERC tornen a erigir-se en intèrprets suprems de la voluntat del poble de Catalunya.

El conjunt de propostes representen una declaració d’intencions sense cap concreció. Algunes tenen un redactat perillós, com és el cas del punt 10: 

“10. Impulsar la Llei dels governs locals (racionalitzar i simplificar l’administració local)”. 

Altres afirmen el que ja està reconegut a l’Estatut i la Constitució, com si el compliment de la llei fos un acte de generositat d’aquest bipartit:

“38. Garantir que tota la ciutadania tingui dret i accés a l’assistència sanitària pública”.

Però, com s’ha dit, la immensa majoria no concreta res, i fins i tot planteja redactats erronis:

“34. Potenciar un fons i un servei de rescat de famílies”,

En aquest cas, no es pot proposar la potenciació d’allò que no existeix.

Finalment, a l’apartat de qualitat democràtica no hi ha cap esment al tema de la corrupció, i en canvi sí apareix aquesta joia:

“51. Abordar la gestió de la seguretat i de l’ordre públic de les mobilitzacions ciutadanes”.

En definitiva, un calaix de sastre on ERC intentarà vendre que aconsegueix unes millores que en realitat no són sinó mantenir uns drets reconeguts per la llei i que a més s’han estat conculcant sistemàticament pel govern de CiU durant els dos darrers anys.

Annex 3. Una política econòmica i pressupostària per a la transició nacional

Novament, el títol d’aquest annex és significatiu en un doble sentit. Primer, torna a supeditar la política econòmica al tema nacional. Segon, fa un esment apart del pressupost com si no fos política econòmica, o com si fos el centre de la mateixa, fet que respon a la lògica neoliberal de que el principal problema econòmic actual és el dèficit públic, i no altres temes com per exemple la taxa d’atur o les polítiques socials.

Aquest annex destil·la neoliberalisme, hipocresia i falta de rigor. Quan parla del context europeu afirma això:

“A l’inici aquest procés, expressem el nostre compromís amb el projecte europeu que, d’una manera permanent, veiem essencialment associat amb la idea i la realitat d’un estat del benestar potent al servei de les persones però que en aquests moments també incorpora, en la forma del Tractat d’Estabilitat, l’exigència d’avançar cap a la sostenibilitat fiscal. Alhora, volem fer constar que el Tractat d’Estabilitat també ha de ser compatible amb un ritme d’ajustament fiscal més sensible a unes necessitats socials i econòmiques que s’han accentuat per l’actual recessió. En la mesura que considerem que un ritme més pausat seria molt més desitjable que el fixat actualment, unirem la nostra a les moltes veus europees que així ho expressen”.

Primer s’afirma que el projecte europeu està associat amb un “estat del benestar potent”, fet que entra en manifesta contradicció amb totes les polítiques que s’estan aplicant actualment. I just a continuació apareix la paraula “però” (lapsus lingüe?) per a reconèixer que “en aquests moments també incorpora l’exigència d’avançar cap a la sostenibilitat fiscal”. Dit d’una altra manera, es reconeix que l’objectiu de l’estabilitat pressupostària entra en contradicció amb l’Estat del Benestar. I per afegir una dosi de cinisme a l’anàlisi, el govern unirà la seva veu a moltes altres que “desitjant” un “ritme més pausat”. Observem que quan es parla d’Europa s’expressen desitjos, mentre que quan aparegui Espanya es plantejaran “exigències”. A més, és del tot punt hipòcrita que ara CiU vulgui sumar-se a unes veus que clamen contra allà que ells sistemàticament han recolzat al Parlament Europeu.

A continuació apareix la relació amb Espanya, i com ja s’ha dit, comença amb el terme “exigirem”:

“Exigirem del Govern espanyol un canvi en aquesta distribució, amb l’assignació a Catalunya d’un objectiu de dèficit que tingui en compte la seva especificitat —en particular, el pes del servei del deute— i que no ens aboqui a una reducció i precarització dels serveis públics que garanteixen la qualitat de vida i la igualtat d’oportunitats dels nostres conciutadans”.

Un altre exemple de doble moral. CiU ha votat a Madrid totes les propostes d’estabilitat pressupostària i ara exigeix un canvi per a Catalunya.

I després es torna al reduccionisme de vincular els problemes d’ingressos de la Generalitat al dèficit fiscal, sense fer cap esment al frau fiscal o la insuficiència dels impostos:

“L’actual crisi econòmica i un dèficit fiscal estructural desproporcionat han generat una situació en què el conjunt d’ingressos amb els quals es finança la Generalitat de Catalunya no són suficients per desenvolupar, ni de forma satisfactòria ni suficient, les seves competències”.

I per fi apareix el terme tan temut, els “ajustos”, que resulten inevitables en aquest context d’ortodòxia neoliberal i simplisme acadèmic. Fins i tot s’arriba a reconèixer que les retallades (ajustos) poden minvar encara més els drets socials:

“Els ajustos que siguin susceptibles de reduir la qualitat dels serveis públics més fonamentals han de ser concebuts com a extraordinaris i reversibles en la mesura que millori la conjuntura econòmica”.

Per tant, ERC s’afegeix a la lògica de l’austericidi i ven un dret a decidir (retallat) per tres mil milions d’euros (retallades).

L’única part del document que implica un petit avenç en política fiscal és la que permet obtenir 1.000 milions d’euros per la via dels ingressos, quantitat del tot insuficient (podria arribar-se al triple segons les afirmacions del professor Vicenç Navarro) i que a més està immersa dintre de la perversa lògica de contenció del dèficit i del deute. Per cert, cap paraula sobre l’auditoria del deute i el seu possible no pagament.

Per acabar, es crea un grup de treball amb funcions com: 

“La planificació i execució dels processos de privatització, concessió o venda d’actius públics de la Generalitat de Catalunya.

Ajustos pressupostaris extraordinaris no previstos en la Llei de Pressupostos inicialment aprovada”

Novament, es reafirmen les polítiques de la dreta en quant a privatitzacions o fins i tot més ajustos dels previstos en un inici.

Conclusió

CiU i ERC, que no sumen majoria absoluta de vots, s’erigeixen en intèrprets absoluts de la voluntat del poble, plantejant un dret a decidir retallar (amb només dues alternatives tancades) i continuen amb una política econòmica que ens porta a més patiment, menys drets socials i menys democràcia
.

Valoració de les eleccions catalanes

1. El primer de tot felicitar al Partit, al conjunt de la militància i a Joves Comunistes.

Per la campanya, pel treball a la vaga ( la millor campanya), i per lo més important, contribuir a la derrota de CiU.

Per contribuir als bons resultats de la Coalició. Felicitar-nos pels 3 diputats d’EUiA i molt especialment, per que tenim al Parlament a la camarada Lorena, coordinadora d’Alternativa Jove, militant del Partit i membre d’aquest Comitè Central.

2. Sobre els resultats

Destacar la participació: Ha augmentat un 10.78% i pràcticament arriba al 70%. Els vots en blancs han baixat força.

La polarització sobre la “independència” ha fet que molta gent que no veia sentit ni transcendència a les eleccions hagi entès que en aquestes si es decidia quelcom important i ha anat a votar, fet que ha propiciat la mes gran participació a unes eleccions autonòmiques. Això ha fet emergir la Catalunya més real i plural que fins ara no es mobilitzava electoralment i menys a unes eleccions de caràcter autonòmic.

Degut a la participació, els resultats poden considerar-se un reflex força ajustat de la influència de les diferents opcions en l'actual context. Diem en “l’actual context” perquè el marc en el qual s'han celebrat és bastant excepcional, molt polaritzat i manipulat al voltant de la qüestió nacional i en unes altres circumstàncies com podrien ser unes eleccions generals, podrien canviar els resultats de forma sensible.

CiU 1.112.341 (1.202.830) – 30,68% (38.4%) 50 dip. (62)
ERC 496.292 (219.173) - 13,68% (7%) 21 (10)
PSC 523.333 (575.233) - 14,43% (18.38%) 28 (20)
PP 471.197 (387.066) - 12,99% (12.37%) 19 (18)
ICV-EUiA 358.857 (230.824) - 9.89% (7.37%) 13 (10)
C’s 274.925 (106.154) - 7.58% (3.39%) 9 (3)
CUP 126.219 - 3.48% 3

ICV-EUiA: guanya 2,5% en percentatge 3 diputats per a EUiA (1 PCC, 1 PSUC viu, 1 POR), 10 per ICV i 128.000 vots (amb l’augment del 10% de participació).

El PSC: obté els seus pitjors resultats històrics (i veurem que passa ara amb l’afer Bustos i cia) que a la jornada electoral va dissimular amb el desastre convergent i pel fet de que la caiguda era menor a la que preveien les enquestes. Un PSC amb un 14% requeria un “sorpaso” per la esquerra que malauradament no vam sapiguer aprofitar, degut a deficiències pròpies de la campanya orquestrada per ICV.

ERC: es converteix en quelcom mes que l’alternativa independentista conseqüent que, pel vot recollit d’ una CiU menys creïble en aquest terreny (sobretot una Unió poc o gens independentista), es ara pal de paller de l’espai sobiranista-independentista.

El PP: (a l’igual que pot passar a nivell d’Estat ) aprofita la polarització nacionalista per frenar la seva caiguda lliure en la que estava: inclús guanya lleugerament percentatge, però perd vots respecte les generals a Barcelona ciutat.

Ciutadans: Cal una anàlisi mes acurada del seu èxit: és qui més creix. No podem simplificar titllant-los d’espanyolistes i per tant de dretes. Cal veure el vot del cinturó a Ciutadans quin significat te. A més, tot apunta a que ha sigut la força que més vot del PSC ha recollit.

Les CUP: Han entrat al Parlament aprofitant molt bé la doble oportunitat que li brindava el tsunami independentista més la concentració de vot radical i d’esquerra extrema que, a la fi, ha estat determinant perquè superessin el 3% i entressin amb diputats. Connecten en formes i dinàmica generacional amb aspectes del 15 M (curiosament quan el 15 M no ha situat mai la qüestió de la sobirania en el seu eix reivindicatiu, o les CUP de Barcelona van titllar al moviment del 15-M com a “espanyolista”.)

Per contra, la desaparició de la dreta independentista de SI i Laporta és una molt bona noticia com ho es el retrocés de la amenaça de PxC, tot i que aquests últims encara és mantenen amb prop del 2% del vot i amb més de 50.000 votants fidels. En aquest sentit, s’ha de facilitar la tasca divulgativa i pedagògica feta per Unitat Contra el Feixisme i el Racisme per frenar l’ascens de l’extrema dreta al Parlament de Catalunya.

3. CiU ha fracassat en els seus objectius

Les eleccions van ser convocades per Artur Mas per salvar-se i enfortir-se, per mes retallades i per liderar i modular l’onada independentista: 11 S (enviant una senyal errònia conforme La independència és la resposta a la crisis). Plantejant unes eleccions anticipades com un plebiscit per l’independència però cercant en realitat l’enfortiment del govern antipopular de CiU.

Les eleccions van ser convocades en un context d’una crisi “total” que va a més. Ara anuncien brutals retallades pels pressupostos del 2013 entestant-se en les mateixes polítiques que ens han conduit a la recessió que provoca mes recessió. La política de desinversió pública i d’autoregulament dels mercats, tant financers com nacionals, és un desastre per a les classes populars.

Podem dir sense por a equivocar-nos que CiU ha fracassat en els seus objectius i tot i ser la força mes votada ha perdut les eleccions. Assolint el pitjor resultat a unes eleccions autonòmiques llevat des de la època d’en Jordi Pujol.

La Coalició CiU - la del Partit més els mitjans de comunicació afins (Corporació i Grup Godó al capdavant) - ha fracassat i el seu retrocés ha estat element decisiu per l’avenç de ERC, C’S i el manteniment de PP. També ha fracassat la “sociovergència” o bipartidisme a la catalana. Ja que l’enfonsament del PSC deixa l’opció a dia d’avui totalment fora de situació.

4. El dret a decidir no te per que ser independència.

Els resultats de CiU, ERC (únics nítida i totalment independentistes), i CUP. Demostren que el tsunami independentista retrocedeix i ha trobat el seu sostre (en la etapa actual). Per tant l’objectiu independentista i/o construcció d’un estat propi per avui mateix es demostra impossible.

El dret a decidir ( o d’autodeterminació) que nosaltres compartim te , com ja tenia, un recolzament parlamentari i social ampli. Però per que sigui quelcom més que una consulta per ratificar el recolzament majoritari a aquest dret i si es vol que sigui un referèndum per realment decidir, cal com a mínim:

Crear les condicions polítiques al conjunt d’Espanya per canviar la Constitució i que una nova reculli aquest dret a pobles i nacions. I a més ha de contemplar les diferents opcions possibles. Nosaltres defensem i defensarem el federalisme i hem de treballar arreu, primer de tot a EUiA, a la Coalició i al Sindicat, sense oblidar el treball als nous moviments socials per que la majoria del poble de Catalunya defensi aquesta opció.

5. S’han d’acabar amb les retallades. No poden seguir qui les imposen

El que és més important i ha d’estar en primer pla: Els resultats també expressen que les retallades s’han d’acabar. (ICV-EUiA, ERC, PSC, CUPS i inclús C’s les rebutgen al menys formalment) Les polítiques d’austeritat (que signifiquen més recessió) han

de frenar-se i capgirar-se. Nosaltres ens hem d’orientar a derrotar-les i aixecar una Alternativa que faci fora als rics i poderosos del govern de Catalunya.

Hem de valorar l’èxit de la vaga general, laboral, social, ciutadana i de les massives manifestacions (mes d’un milió a les nombroses manifestacions arreu de Catalunya: una gran Diada reivindicativa contra l’atur, les retallades, contra les polítiques de la Troika). Per primera vegada es convocava una acció a Europa, amb una gran participació als països del sud, propiciada per la CES presidida per l’Ignacio Fernández Toxo, secretari general de la C.S. de CCOO. És la tercera vaga general en dos anys i escaig al conjunt de l’Estat Espanyol. I és la primera vegada a la Història de la democràcia recent que es realitza al bell mig d’una campanya electoral, com ha passat a Catalunya. I sortosament i això és evident, la vaga ha incidit a la campanya i als resultats electorals. I ho ha fet en benefici de la esquerra transformadora i revolucionària.

Però el Parlament no és molt més d’esquerres que abans. El transvasament de vots de CiU a ERC no és per la qüestió social, pel convenciment de que és la esquerra i no la dreta la que ha de governar ara i avui, si no per que veuen en ERC, i no en CiU, els qui els poden portar, ara i de veritat, cap al procés de la independència.

La esquerra al Parlament s’enforteix pel nostre avenç i per la irrupció de la CUP que, repetim, ha entrat en ell per la radicalitat del seu discurs social i d’esquerra alternativa i no tant pel seu objectiu independentista pels Països Catalans.

Tampoc la correlació de forces – i la suma com majoria absoluta- de Convergència, Unió mes Esquerra Republicana ha variat tant. Entre els dos retrocedeixen un 1% i escaig. Es pot veure un transvasament de vots de forma clara i nítida en aquest cas.

Per això no podem descartar un pacte ferm entre ells , entrant ERC al govern o recolzant a CiU des de fora. Una combinació de majories amb ERC per unes coses (lo nacional) i amb el PP per d’altres (lo econòmic i social) apareix poc viable per inestable i pel xoc de trens que provocaria en els dos terrenys. Tot i que sortirem de dubtes en els pròxims dies, atès a que encara a dia d’avui es troben obertes les negociacions.

6. Bons resultats de la Coalició

ICV-EUiA, surt reforçada per que ser la opció que sempre ha estat a les lluites i “marees” com son les que hi ha contra els desnonaments, per la salut pública, per la educació, per la cultura,... a les vagues de tota mena – particularment la del 14 N: fet sense precedents que al bell mig d’una campanya es realitzi una enorme vaga general - i a les mobilitzacions, al 25 S, ... finalment aquesta feina feta ha sigut reconegut en lo electoral com ho demostra l’augment de prop de 128.000 vots al conjunt de la coalició.

Els resultats a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, als barris mes obrers de la mateixa i de Barcelona Ciutat expliquen el caràcter del creixement del vot a la Coalició que ha tingut, com a tal, els millors resultats des de la seva creació:

A destacar. Montornès 21%, Montmeló 19, El Prat 18 %, La Llagosta 18, amb un 15%:, Cornellà, Barberà del Vallès, Sant Feliu de Ll, Santa Perpetua , , 14% a Ciutat Vella, i Sant Martí de Barcelona, Badia, Mollet, Montcada, Polinyà, Sant Adrià, Sant Boi, Santa Coloma i Sant Joan Despí, el 13% a Badalona, L’Hospitalet, Horta- Guinardó, 9 Barris, Sant Andreu i Sants a Barcelona, Cerdanyola, Martorell, Martorelles. Pel que fa a cc gironines destacar el resultat de Blanes amb u esplèndid 12,50% i el 12% d’Altafulla pel que fa al camp de Tarragona. Destacar també la recuperació del diputat (diputada en aquest cas) a Lleida.

Però tal com es va convocar i va transcórrer la campanya, podem dir que “sort” del 14 N i de l’augment de participació per que si hagués pesat sobretot la qüestió nacional , la indefinició i ambigüitat de la Coalició al respecte ens hagués passat factura sense cap mena de dubte. En aquest sentit uns resultats molt positius apareixen a la vegada com insuficients si veiem les possibilitats d’avenç que la situació política global i l’enfonsament del PSC ofereixen, i més si ho comparem amb les expectatives de vot de IU a nivell general.

7. Ha estat molt important també la contribució de IU en aquesta campanya.

• Cayo Lara amb actes a Terrassa, Cornellà, Montornés i Sant Andreu _ Barcelona mes presència a Sabadell i L’Hospitalet..
• José Luis Centella amb l’acte a Santa Coloma
• Alberto Garzón amb actes a les 3 Universitats, a Badalona, Viladecans, L’Hospitalet i Mollet.
• Gaspar Llamazares a El Prat i Viladecans
• Esther López Barceló a La Llagosta
• Marina Albiol a Reus.

També ha estat important la presència de Syriza i del seu líder Alexis Sipras

Podem dir amb tota claredat que ICV és conscient de la gran aportació de l’ EUiA als resultats de la Coalició. I també hem de destacar la aportació del nostre Partit a EUiA i a través d’ella a la Coalició: A Sant Martí, Sant Andreu i 9 Barris (Com a Barcelona), a Santa Coloma, L’Hospitalet, La Llagosta, Mollet, Cornella, Badalona i Blanes per citar-ne alguns municipis i districtes.

8. Els resultats de la Coalició essent bons no poden amagar algunes insuficiències

La Coalició, tal com hem dit reiteradament com a Partit i es va assumir a la Assemblea d’EUiA, s’ha de superar en la seva projecció i correlació. També en el seu abast treballant pel Nou Espai.

Aquesta perspectiva és urgent i tot i compartim que cal avançar en aquesta direcció , això no pot significar un esvaïment o similar del caràcter, anticapitalista, republicà i federal del nostre projecte que en la campanya ha estat poc visualitzat en aquests terrenys.

Constatem que la campanya ha tingut dues parts matisadament diferenciades: A la primera setmana l’element central i monotemàtic era el dret a decidir. Per més que s’intentés, globalment, la qüestió social apareixia relegada: anàvem a remolc de la “independència”. La segona setmana, desprès de la vaga general del 14 N la nostra campanya va ser mes roja i social, així com el propi discurs de la capçalera de llista. Fet que sense cap mena de dubte ha propiciat els bones resultats electorals.

I tampoc pot seguir com si res la colonització de la Coalició per part d’ICV. No és just el 10 a 3 ni la imatge de gregarisme subaltern que donem com EUiA.

Pel que fa a EUiA tampoc podem deixar de referir-nos a la manera d’abordar la discussió sobre les llistes: el Partit és el nostre marc per debatre i decidir sense més condicionant que la recerca del consens no imposat i el respecte democràtic cap el projecte estratègic en el que, col·lectivament, treballem.

9. La lluita continua i cal intensificar-la.

La lluita parlamentaria ha d’estar al servei d’aquest objectiu central: Cal una alternativa social anticapitalista. Un projecte que desenvolupi una democràcia real, Una república federal.

Pel que fa al federalisme cal, al conjunt de l’estat, que el PCE i IU, en primer lloc i amb aliança amb el màxim de forces polítiques de tot tipus d’àmbit aixecar un moviment que es materialitzi el més aviat possible en la reforma de la Constitució per que pugui donar-se una solució federal front als recentralitzadors o els independentistes.

A Catalunya i donat que seguim en la fase del dret a decidir reubicat al Parlament i tret de les mans de Mas i CiU, ens hem d’alliberar de corsets, limitacions i auto limitacions i crear un moviment ampli, social i el més unitari possible on els federalistes puguem convèncer a la majoria de que és la opció que respectant els drets

nacionals i el autogovern ho fa en un sentit social més just i solidari essent el punt d’equilibri que evita la fractura social i que uneix (o torna a unir) el 99% front el 1% ric que ens explota i empobreix.

10. El Partit es clau i imprescindible per poder avançar en tots els terrenys.