L’acord CiU-ERC: anàlisi d’una autèntica disbauxa

L’acord CiU-ERC: anàlisi d’una autèntica disbauxa

La Secretaria d'Acció Política i Economia del PSUC viu analitza, en aquest document, l'acord de legislatura al que han arribat CiU i ERC. Mostra com, malgrat la falta de legitimitat democràtica per sumar menys de la meitat dels vots, els dos partits estableixen un acord cap a la transició nacional, centrat en el tema nacional com a cortina de fum per a amagar els problemes socials de Catalunya.

Llegiu-lo íntegrement a continuació.

David Rodríguez, Secretari d'Acció Política i Economia del PSUC viu,
Dijous 20 de desembre de 2012

Consideració prèvia

CiU i ERC sumen el 44.36% dels vots, i amb un sistema electoral proporcional haurien de tenir 65 escons. No tenen majoria absoluta de vots, i per tant el seu acord no respecta el principi democràtic ‘una persona, un vot’.

Títol

El seu títol és completament esbiaixat: “acord cap a la transició nacional”. CiU i ERC no tenen legitimitat democràtic per a establir un objectiu d’aquest abast, i menys encara per posar-lo per davant de tots els altres temes que preocupen a la ciutadania. L’acord està centrat en el tema nacional com a cortina de fum per a amagar els problemes socials de Catalunya. 

Preàmbul

El preàmbul és un autèntic disbarat. Tota la culpa de la crisi és d’Espanya. Sosté la “impossibilitat de disposar de les eines” o de “marge d’actuació del tot insuficient”. I proposa la independència com a única recepta per a superar la situació:

“Un nou Estat d’Europa per superar la situació actual d’asfíxia econòmica, social i cultural que patim com a país, i que es proposa fer viable l’estat del benestar, garantir la prosperitat econòmica, social i cultural dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya”.

Catalunya no mereix una anàlisi tan poc rigorosa de la realitat. Les causes del nostre dèficit social són múltiples, i reduir-les a una és propi d’un simplisme que no resisteix a un mínim criteri científic. El dèficit fiscal és un fet, però no poden oblidar-se tot un seguit de factors que expliquen la dificultat per a obtenir ingressos, com a mínim dos més:

- Els ingressos públics de la Generalitat representen el 32% del PIB, davant del 44% de la UE-15. Aquest diferencial representa 25.000 milions d’euros.
- El frau fiscal a Catalunya ascendeix a un mínim de 16.000 milions.

El catecisme neoliberal de CiU mai no col·locarà l’èmfasi en aquests dos elements, però la renúncia per part d’ERC a aquests esments la situa completament al marge de qualsevol posició d’esquerres,

Annex 1. Procés de convocatòria de la consulta sobre el futur polític de Catalunya

Aquest és el punt de l’acord que centra més l’atenció mediàtica. CiU i ERC acaparen el dret a decidir sense tenir en compte a la resta de forces polítiques i ho redueixen a la voluntat de dos partits que no arriben al 50% dels vots.

Segons aquests dos partits:

“Els intents d’encaix de Catalunya amb l’Estat espanyol i les seves reiterades respostes  negatives són, avui, una via sense recorregut”

I per això cal fer aquesta consulta:

“Per aquests motius, CiU i ERC expressen el compromís que el poble català es pugui pronunciar, mitjançant una consulta, sobre la possibilitat que Catalunya pugui esdevenir un Estat en el marc europeu”.

Però com el dret a decidir ha de ser reconegut per Espanya, s’afirma el següent:

“Obrir un procés de negociació i diàleg amb l’Estat espanyol per a l’exercici del dret de decidir que inclogui l’opció de convocar un referèndum”

En resum, s’afirma que el diàleg amb Espanya no té recorregut, es planteja una consulta sobre la independència i a continuació es reconeix que cal negociar amb l’Estat l’exercici del dret a decidir. Una contradicció flagrant. 

A més, és inacceptable reduir el dret a decidir a només dues opcions: independència o mantenir l’estatus quo. Aquest reduccionisme deixa fora alternatives com el federalisme, i per tant exclou a bona part de la població. El dret a decidir no és entre dues alternatives, sinó entre més. Per tant, al·legant el dret a l’autodeterminació, CiU i ERC acaben plantejant una proposta que exclou d’aquest dret a bona part de la població de Catalunya.

Annex 2. Prioritats del govern per a la transició nacional

Una vegada més, el títol de l’annex supedita totes les propostes a la transició nacional de Catalunya cap a la independència. CiU i ERC tornen a erigir-se en intèrprets suprems de la voluntat del poble de Catalunya.

El conjunt de propostes representen una declaració d’intencions sense cap concreció. Algunes tenen un redactat perillós, com és el cas del punt 10: 

“10. Impulsar la Llei dels governs locals (racionalitzar i simplificar l’administració local)”. 

Altres afirmen el que ja està reconegut a l’Estatut i la Constitució, com si el compliment de la llei fos un acte de generositat d’aquest bipartit:

“38. Garantir que tota la ciutadania tingui dret i accés a l’assistència sanitària pública”.

Però, com s’ha dit, la immensa majoria no concreta res, i fins i tot planteja redactats erronis:

“34. Potenciar un fons i un servei de rescat de famílies”,

En aquest cas, no es pot proposar la potenciació d’allò que no existeix.

Finalment, a l’apartat de qualitat democràtica no hi ha cap esment al tema de la corrupció, i en canvi sí apareix aquesta joia:

“51. Abordar la gestió de la seguretat i de l’ordre públic de les mobilitzacions ciutadanes”.

En definitiva, un calaix de sastre on ERC intentarà vendre que aconsegueix unes millores que en realitat no són sinó mantenir uns drets reconeguts per la llei i que a més s’han estat conculcant sistemàticament pel govern de CiU durant els dos darrers anys.

Annex 3. Una política econòmica i pressupostària per a la transició nacional

Novament, el títol d’aquest annex és significatiu en un doble sentit. Primer, torna a supeditar la política econòmica al tema nacional. Segon, fa un esment apart del pressupost com si no fos política econòmica, o com si fos el centre de la mateixa, fet que respon a la lògica neoliberal de que el principal problema econòmic actual és el dèficit públic, i no altres temes com per exemple la taxa d’atur o les polítiques socials.

Aquest annex destil·la neoliberalisme, hipocresia i falta de rigor. Quan parla del context europeu afirma això:

“A l’inici aquest procés, expressem el nostre compromís amb el projecte europeu que, d’una manera permanent, veiem essencialment associat amb la idea i la realitat d’un estat del benestar potent al servei de les persones però que en aquests moments també incorpora, en la forma del Tractat d’Estabilitat, l’exigència d’avançar cap a la sostenibilitat fiscal. Alhora, volem fer constar que el Tractat d’Estabilitat també ha de ser compatible amb un ritme d’ajustament fiscal més sensible a unes necessitats socials i econòmiques que s’han accentuat per l’actual recessió. En la mesura que considerem que un ritme més pausat seria molt més desitjable que el fixat actualment, unirem la nostra a les moltes veus europees que així ho expressen”.

Primer s’afirma que el projecte europeu està associat amb un “estat del benestar potent”, fet que entra en manifesta contradicció amb totes les polítiques que s’estan aplicant actualment. I just a continuació apareix la paraula “però” (lapsus lingüe?) per a reconèixer que “en aquests moments també incorpora l’exigència d’avançar cap a la sostenibilitat fiscal”. Dit d’una altra manera, es reconeix que l’objectiu de l’estabilitat pressupostària entra en contradicció amb l’Estat del Benestar. I per afegir una dosi de cinisme a l’anàlisi, el govern unirà la seva veu a moltes altres que “desitjant” un “ritme més pausat”. Observem que quan es parla d’Europa s’expressen desitjos, mentre que quan aparegui Espanya es plantejaran “exigències”. A més, és del tot punt hipòcrita que ara CiU vulgui sumar-se a unes veus que clamen contra allà que ells sistemàticament han recolzat al Parlament Europeu.

A continuació apareix la relació amb Espanya, i com ja s’ha dit, comença amb el terme “exigirem”:

“Exigirem del Govern espanyol un canvi en aquesta distribució, amb l’assignació a Catalunya d’un objectiu de dèficit que tingui en compte la seva especificitat —en particular, el pes del servei del deute— i que no ens aboqui a una reducció i precarització dels serveis públics que garanteixen la qualitat de vida i la igualtat d’oportunitats dels nostres conciutadans”.

Un altre exemple de doble moral. CiU ha votat a Madrid totes les propostes d’estabilitat pressupostària i ara exigeix un canvi per a Catalunya.

I després es torna al reduccionisme de vincular els problemes d’ingressos de la Generalitat al dèficit fiscal, sense fer cap esment al frau fiscal o la insuficiència dels impostos:

“L’actual crisi econòmica i un dèficit fiscal estructural desproporcionat han generat una situació en què el conjunt d’ingressos amb els quals es finança la Generalitat de Catalunya no són suficients per desenvolupar, ni de forma satisfactòria ni suficient, les seves competències”.

I per fi apareix el terme tan temut, els “ajustos”, que resulten inevitables en aquest context d’ortodòxia neoliberal i simplisme acadèmic. Fins i tot s’arriba a reconèixer que les retallades (ajustos) poden minvar encara més els drets socials:

“Els ajustos que siguin susceptibles de reduir la qualitat dels serveis públics més fonamentals han de ser concebuts com a extraordinaris i reversibles en la mesura que millori la conjuntura econòmica”.

Per tant, ERC s’afegeix a la lògica de l’austericidi i ven un dret a decidir (retallat) per tres mil milions d’euros (retallades).

L’única part del document que implica un petit avenç en política fiscal és la que permet obtenir 1.000 milions d’euros per la via dels ingressos, quantitat del tot insuficient (podria arribar-se al triple segons les afirmacions del professor Vicenç Navarro) i que a més està immersa dintre de la perversa lògica de contenció del dèficit i del deute. Per cert, cap paraula sobre l’auditoria del deute i el seu possible no pagament.

Per acabar, es crea un grup de treball amb funcions com: 

“La planificació i execució dels processos de privatització, concessió o venda d’actius públics de la Generalitat de Catalunya.

Ajustos pressupostaris extraordinaris no previstos en la Llei de Pressupostos inicialment aprovada”

Novament, es reafirmen les polítiques de la dreta en quant a privatitzacions o fins i tot més ajustos dels previstos en un inici.

Conclusió

CiU i ERC, que no sumen majoria absoluta de vots, s’erigeixen en intèrprets absoluts de la voluntat del poble, plantejant un dret a decidir retallar (amb només dues alternatives tancades) i continuen amb una política econòmica que ens porta a més patiment, menys drets socials i menys democràcia
.